Fugint de les flames

Aquesta és la traducció d'un reportatge publicat per Zigor Aldama al dominical "Igandea" del diari basc Berria. El títol original és "Garretatik ihesi" i reflecteix l'impacte que la repressió i les immolacions al Tibet han tingut entre els tibetans, molts dels quals no tenen altra alternativa que exiliar-se.

Fugint de les flames

La repressió s'intensifica al Tibet; en quatre anys, 107 persones s'han calat foc i, per a molts, fugir del país més alt del món és l'única alternativa.

Zigor Aldama. Dharamsala

Sonam i Rinchen només tenien 17 i 18 anys, però la setmana passada decidiren calar-se foc a la prefectura d'Aba (Ngaba), a la província de Sichuan (regió tibetana d'Amdo), una de les zones amb majoria tibetana. Havien estat companys de classe a l'escola i decidiren suïcidar-se junts per denunciar que Pequín reprimeix el poble tibetà cada cop amb més duresa. Poc després, com és habitual, l'exèrcit ocupà el carrer i tancà els pobles més problemàtics. Ja són 107 els tibetans que s'han calat foc des del 2009. El degoteig d'immolacions ja ha esdevingut un malson per als qui pretenen oferir una imatge més amable del règim comunista.

"Els soldats ja no porten fusells, sinó extintors", ha explicat Tenzin Chokey, secretària general del Tibetan Youth Congress. La seva és una organització considerada terrorista per la Xina, però Chokey ho nega. "Aquestes mostres d'extrema desesperació són una mostra del fracàs de la propaganda xinesa", perquè els que s'han calat foc han nascut sotmesos a aquesta propaganda. Tanmateix, ha admès que ningú sap amb certesa què passa al Tibet, ja que la premsa internacional té prohibida l'entrada a la Regió Autònoma i la informació que Pequín i els activistes fan arribar és parcial.

Territori prohibit

Tot i així, la monja tibetana X.T. no li afegeix cap ideologia a la seva història, mentre explica sense adjectius el patiment que va viure amb dues religioses més. "Vàrem venir a Dharamsala el 2011 perquè volíem parlar amb el Dalai Lama". És en aquesta població on estan situats tant el líder espiritual tibetà com el govern de l'exili. "Tot anava bé fins que vàrem intentar tornar a la Xina. Els xinesos ens van detenir per haver intentat travessar la frontera il·legalment i vàrem passar vint dies a la presó", ha recordat. "Ens havien alertat dels riscos, però pensàvem que només eren rumors i ho vàrem intentar".

No ha volgut donar-ne més detalls però una companya li ha agafat el relleu entre sanglots. "Primerament ens van treure les sabates perquè passéssim fred i, finalment, ens despullaren del tot. Ens van introduir en cel·les d'aïllament i ens van interrogar de dia i de nit. Volien els noms de gent que no coneixíem, dels activistes perseguits pel govern que ajuden els tibetans a fugir. No ens deixaren dormir ni parlar amb ningú que no fos policia. No ens van treure ni les manilles ni els grillons. També ens impediren anar al lavabo i ens vàrem veure obligades a fer les nostres necessitats a la mateixa cel·la. Només ens donaven farina de blat i te per menjar".

Després d'aquells vint dies, quan van constatar que no tenien cap connexió amb moviments de resistència, agents xinesos deixaren les dones al Nepal. Com anaven indocumentades no podien provar que eren ciutadanes de la República Popular Xinesa i, complint els tractats entre els dos països, les religioses quedaren a disposició de la policia nepalesa. "Vàrem passar un mes a la presó i els guàrdies ens robaren tots els diners que portàvem". Una agència de l'Organització de les Nacions Unides aconseguí treure-les i portar-les a un centre d'acollida. D'allà tornaren a Dharamsala, conscients que mai més tornarien a casa.

No són les úniques. Uns sis-cents tibetans fugen anualment, els quals troben protecció al centre d'acollida que el govern a l'exili té a Dharamsala. Segons Norbu-La, director del centre, la majoria no fugen de les forces de seguretat xineses sinó de la repressió que Pequín exerceix mitjançant un complex sistema d'assimilació social, allò que el Dalai Lama anomena "genocidi cultural"". Amb les ajudes que ofereix als han, ètnia majoritària a la Xina, perquè visquin al Tibet, el govern central ha aconseguit que els tibetans esdevinguin una minoria ètnica al seu territori. La riquesa queda en mans dels han i els autòctons queden empobrits. Els que fugen volen l'educació que Pequín els nega. Volen aprendre tibetà i anglès, no mandarí. I volen viure lliurement al costat del seu líder espiritual, el Dalai Lama.

T.L. és un bon exemple de la situació que viuen els tibetans al seu país. "El meu somni des de jove era ser religiosa, però la meva família nòmada no m'ho va permetre. El meu treball era imprescindible per a la nostra supervivència. Vaig passar una joventut molt dura, sense poder treure'm la idea del cap. Un cop arribada a l'edat adulta vaig refugiar-me a un monestir i vaig decidir dedicar-me a la religió. Llavors vaig assabentar-me que necessitava l'autorització del govern i aprendre xinès. Havia de complir unes normes que no encaixaven amb la meva manera de viure el budisme i que eren contràries al Dalai Lama malgrat la meva devoció per ell,  perquè és la reencarnació de Buda. Pequín diu que podem practicar lliurement la nostra religió, però és mentida; hem de seguir les creences imposades per ells".

Al gener va decidir emprendre el camí cap a la llibertat. Va necessitar un mes per recórrer a peu la distància entre la muntanya sagrada Kailash i la frontera amb el Nepal. "Sabia que tenia moltes possibilitats de morir si feia el viatge a peu i sense documentació. Però tinc 45 anys, no tinc diners ni formació i ja no tinc la meva família al costat. Què podia perdre?"

Una mare que ha arribat il·legalment a l'Índia amb les seves filles de 7 i 12 anys assenteix amb el cap en escoltar el relat de T.L. Han deixat el Tibet perquè les filles no acabin com la monja. "Diuen que l'educació és gratuïta a la Xina, però he de pagar 9.000 yuans -més de mil euros- al mes perquè les meves filles hi puguin accedir i, tot i així, no els ensenyen tibetà. És la nostra llengua i vull que les meves filles el sàpiguen parlar i escriure. La major part del nostre poble no va a l'escola perquè no la pot pagar. Això és positiu per a la Xina, els pobres i els analfabets són més fàcils de manipular per la seva propaganda. Per molt que molts diguin el contrari, els tibetans no són feliços al Tibet".

Cap ajut internacional.

Però cada cop és més difícil fugir. Segons Norbu-La, la situació ha empitjorat després de les revoltes que sacsejaren la capital Lhasa el març del 2008. "Immediatament després vàrem tenir una onada de refugiats; uns 3.000 anuals. Abans només venien a Dharamsala per un temps, amb la intenció de tornar al Tibet. Però van incrementar els controls fronterers i començaren les tortures contra aquells que creuaren il·legalment la frontera. Cada cop són menys els que s'hi arrisquen; ja no pensen en la tornada.

Crida l'atenció que, tot i l'empitjorament de la situació, la pressió de la comunitat internacional a la Xina perquè solucioni la situació al Tibet de manera pacífica no s'ha incrementat. Ans al contrari, el creixement econòmic ha esdevingut un morrió poderós. "Quan ens vam assentar a l'Índia -la Xina ocupà el Tibet el 1959-, el nostre cas va tenir un ampli ressò a un món immers en la Guerra Freda, ja que s'havia de frenar el comunisme; després, la situació dels refugiats tibetans va cridar l'atenció de la comunitat internacional; després de la massacre de Tiananmen i la caiguda de la Unió Soviètica, el concepte de drets humans va adquirir una gran força i es va pressionar la Xina; però ara el creixement econòmic mou el món i la Xina té les regnes a les mans", ha reconegut Tashi Phuntsok. És el secretari general del Departament de Relacions Internacionals, cap de l'oficina que exerceix com a Ministeri d'Exteriors del govern a l'exili.

"Són unes 100.000 persones contra 1.300 milions; per tant, som molt conscients de les dificultats per avançar en la nostra causa i aturar el drama del Tibet. Però portem mig segle treballant i, si la situació canvia, estarem disposats a fer-ho", ha afegit Phuntsok. Malgrat tot, el responsable dels afers internacionals reconeix que no hi ha cap mena de contacte amb Pequín; tampoc pensa que la política respecte al Tibet canviarà després que Xi Jinping sigui nomenat president de la Xina. "No pot deixar d'un dia l'altre la direcció marcada pels seus antecessors". Per això, pensa que les immolacions, "exponents màxims de la desobediència civil", continuaran.

Els que arriben al centre d'acollida després de fugir del Tibet tampoc en volen parlar dels suïcidis. "Tenen por", explica Norbu-La. "La Xina va contra els familiars i amics dels que han fugit i dels immolats". Per aquesta raó no s'ha fotografiat el rostre de cap de les dones entrevistades per a la realització d'aquest reportatge i els noms s'han mantingut en secret. Amb aquestes garanties, algunes dones s'atreveixen a dir que s'ha de frenar la sagnia i que s'ha de destinar la frustració "contra els agressors".

Així, molts comparteixen la preocupació de Chokey: que els suïcidis esdevinguin assassinats. "Nosaltres som partidaris de la no-violència, però som conscients que tot té els seus límits i que la repressió és insuportable". A la casa d'acollida, alguns també comparteixen aquesta percepció. "Alguns joves estan frustrats perquè veuen que les immolacions no assoleixen cap objectiu i que és imprescindible buscar altres camins, inclosos els de la violència", ha admès la mare de les dues noies. No entenem per què la comunitat internacional envia armes a Líbia o a Síria, conflictes que provoquen milers de morts, i per què no ens dóna suport als que busquem una solució pacífica per als nostres problemes", ha preguntat Tashi Phuntsok. "Aquest és un missatge molt perillós".