Un poema de Joseba Sarrionandia, en català

Tornar a casa
De Joseba Sarrionandia. Títol original: Etxera itzuli

Amb els mapes dels tresors sota el braç,

deixant casa meva, em vas sortir

a la recerca dels cants de les sirenes,

a través dels amagatalls de les pors.

Durant el meu camí, no et vaig trobar sinó

petits pedrenyals grisencs

i nius de merla que es podreixen

als racons dels boscos negres.

Quan –esgotat el camí pel temps—

em vas tornar a casa,

t’era nova la fusta de la porta

i també el pany.

El pla de la Prefectura de Huangnan (Malho) per prevenir immolacions al Tibet

Llegint la traducció a l'anglès d'un tuit publicat aquest matí per la blocaire i activista tibetana Tsering Woeser al seu compte de Twitter he arribat a una pàgina web impulsada pel Departament de Comerç de la província xinesa de Qinghai (territori corresponent a la regió tradicional tibetana d'Amdo, ocupada per les tropes xineses des de la invasió del Tibet de 1950). En ell hi ha un article que m'ha cridat especialment l'atenció, publicat el 20 de desembre passat. Aquesta és la traducció anglesa del text, extreta del Traductor de Google:

Counties doing business bureau, Huangnan Branch of PetroChina, Sinopec Huangnan:

According to the Office of the state commission, the state government office "on the issuance of Huangnan to carry out anti-self-immolation special struggle against the implementation of the program (yellow do hair [2012] 56 号) Wen spirit, depth anti-self-immolation special struggle, resolutely curb the self-immolation of the multiple momentum maintaining social stability, according to the maintenance of stability deployment of the headquarters of the state commission, the state government and the state, decided from now until April 15, 2013, to carry out the gas station special work statewide. Related matters are hereby notified as follows:

First, set up a leading group. Counties from the high politics, special work of great importance to the gas station, set up gas stations the special rectification leadership group, deploy specialized personnel, organization the relevant units specifically responsible for the special work gas station.

Second, the regulation of content. Special rectification of all gas stations in the area, according to the spirit of the state commission, the state government "to carry out the fight against anti-self-immolation special embodiment Huangnan on the issuance of the notice" to strengthen the safety and security of the gas stations, excluding gas station security risks specification gas station purchase channels, and resolutely put an end to the gas station on the non-motor vehicle holding a bucket, filling, bottle and sell refined oil, the gas station on the builder's sales of refined oil products to the real-name registration.

Third, standardize finished oil business enterprises behavior, resolutely shut down illegal gas stations. Refined oil market management approach, "according to the Commerce Department, to investigate and deal with the illegal behavior of the oil enterprises in a timely manner, shall be given a warning and ordered to stop three times the illegal gains, or less than $ 30,000 fines; remediation failed enterprise, shall order rectification, rectification still failed enterprises, reported to the Department of Commerce to revoke its refined oil business qualifications.

Fourth, to carry out a special inspection of the farm shop. To strengthen the management of the "Ten Thousand Villages Market Project" farm shop, farm shop shops selling bulk gasoline, diesel, kerosene and other flammable items are not allowed.

Counties, and the enterprises should conscientiously develop special rectification program to quickly convene a special meeting, to unify their thinking, and levels of remediation tasks to ensure that the gas station special work to carry out in-depth. Counties and related businesses in the December 20, I appointed Commercial Division reported to the remediation program, the end of each month and reported to the remediation work.

December 14, 2012

Hom pot percebre que es tracta d'una disposició emesa des del govern provincial de Qinghai i destinada a la sucursal de la petroliera estatal PetroChina a la Prefectura Autònoma Tibetana de Huangnan (Malho, en tibetà), la finalitat de la qual és frenar d'alguna manera l'espiral d'immolacions que s'ha viscut arreu del Tibet des de l'any 2009. Cal tenir en compte que moltes d'aquestes protestes s'han produït en aquesta prefectura, concretament al comtat de Rebkong (Tongren, en xinès). Així doncs, el principal objectiu és mantenir l'estabilitat a la regió i evitar que els tibetans poguessin calar-se foc.
Què proposaven fer per evitar les immolacions? Portar a terme inspeccions a totes les estacions de servei de la prefectura i impulsar una sèrie de mesures per limitar l'accès al combustible. També s'urgeix una reunió dels caps dels comtats i de les empreses proveïdores de benzina per unificar el seu criteri i assegurar-se que les mesures dutes a terme tinguin èxit. Així mateix, decreten una sèrie de sancions per als qui desobeeixin el decret i venguin productes inflamables de manera il·legal.
Entre les restriccions, és destacable la prohibició de vendre benzina, querosè i altres productes inflamables a les botigues de les àrees rurals. També es prohibeix la venda de combustible a tots aquells que no vagin en vehicles motoritzats, per la qual cosa els empleats de les estacions de servei no poden omplir els bidons de tots aquells que ho demanin. A més a més, els interessants en adquirir qualsevol derivat del petroli hauran d'identificar-se amb el seu nom real. Els proveïdors de combustible que incompleixin aquesta normativa hauran de fer front a quantioses sancions, així com al tancament de totes les benzineres que no tinguin llicència d'obertura ni operin seguint la normativa.
Les limitacions que el Partit Comunista estableix en aquest document han estat acompanyades per mesures de tota mena, destinades també a prevenir qualsevol forma de protesta al Tibet (incloses les immolacions). En comptes d'intentar resoldre una situació cada cop més complicada, els ocupants xinesos han optar per imposar un control encara més estricte sobre les vides dels tibetans, impedint-los comunicar-se amb l'exterior i detenint-ne desenes de persones per "provocar" immolacions i col·laborar en la difusió d'informacions a l'exterior. Mentrestant, la colonització, l'ocupació i l'assimilació continuen. Fins quan?

A poem about torture

Days of torture
By Joseba Sarrionandia. Original title: "Tortura egunak"

Spanish policemen in the Basque Country
are imprisoning even pieces of fog
to jail them inside the eleventh circle of hell.
The boy who has been catched with anything
remembers the narration by a tortured friend,
another does not even know why he has been detained,
and nobody can, while being brought in across the doors,
make a proper calculation of the suffering that has just arrived.
What is the pain that crushes me against the wall?
the boy will ask himself.
What is this gap made of stone? And the answer
will be a treaty on the metaphisics of the purple colour,
in a dead speech, in the floggers' shadows.
Thus, approximately: blood will erase your face,
blind birds will surround you, your meat
will leave you and the dwarf butchers
will build a cathedral of ash using bricks made of your body,
and your life will be your fiction
on each day that is an aspect of eternity.
In the classics of Dialectical Materialism it was not revealed
that, in torture, in the most individual way,
the man becomes a self-epilogue.

Lainoa nahinora doa, baina gu, gu herrira goaz

The fog goes anywhere but we, we go to our land
By Joseba Sarrionandia. Original title: "Lainoa nahinora doa, baina gu, gu herrira goaz"

Swimming, flying, on foot...
Step by step, we go.
The fog goes anywhere.
But we,
We go to our land.

Fishes escape the net,
Birds are free;
Anyone of us is
looking for freedom.

War and tragedy
Are not indispensable;
Freedom is necessary,
for everyone, a real one.

There are doors at walls
and the step is the border.
An obstacle will not be
A hindrance for us.

They want to build a prison
To drown nations.
We will build a nation
Without prisons.

Escaping from flames

This is the English translation of a reportage published by Zigor Aldama on "Igandea", the Sunday supplement of the Basque newspaper Berria. The original title is "Garretatik ihesi" and it reflects the impact that repression and self-immolations have been among Tibetans, many of whom have no other alternative but going into exile.

Escaping from flames

Repression is worsening in Tibet; in the last 4 years, 107 people have set themselves on fire and, for many, fleeing the highest country in the world is the only alternative.

Zigor Aldama. Dharamsala.

Sonam and Rinchen were only 17 and 18 years old, but last week they decided to set themselves on fire in Aba (Ngaba) Prefecture, Sichuan Province (Tibetan region of Amdo), one of the Tibetan-majority areas. They had been classmates at school, and they decided to commit suicide together to denounce that Beijing stifles the Tibetan people increasingly harshly. Shortly afterwards, as usual, the army took the streets and closed the most troubling villages. Already 107 Tibetans have set themselves on fire since 2009. Dripping immolations have become a nightmare for those who seek to provide a friendlier face of the communist regime.

"The soldiers do not carry guns, but fire extinguishers", said Tenzin Chokey, general secretary of Tibetan Youth Congress. China claims that hers is a terrorist organization which stimulates suicides, but Chokey denies it. "These samples of extreme desperation are a sign of the failure of Chinese propaganda", because those who have set themselves on fire have been born under this propaganda. However, nobody knows certainly what is happening in Tibet, as the access of international journalists to the region is banned and the information issued by Beijing and activists is partial.

A forbidden territory

Despite all this, a Tibetan nun called X.T does not add any ideological bias to her history as she explains without adjectives the suffering she lived along with two more nuns. “We came to Dharamsala in 2011 because we wanted to talk with the Dalai Lama”. This is the city that hosts the Tibetan spiritual leader as well as the exile government. “Everything was right until we tried to come back to China. The Chinese detained us for allegedly having tried to cross the border illegally and jailed us for twenty days”, she reminded. “We had been warned of the risks, but we thought that they were only rumors and we tried”.

She has not wanted to give more details but another colleague has taken over the narration, shedding tears. “Firstly, they took our shoes off to make us feel cold and finally we were stripped of all. They put us in solitaire confinement and we were interrogated night and day. They wanted us to give them the names of people we did not know, those of the activists persecuted by the police who helped Tibetans fleeing. They did not let us sleep neither speak with anyone but the police. They did not even remove our handcuffs and shackles. They also prevented us from going to the toilet and we were forced to make our needs in the same cell. They just gave us flour and tea to eat”.

After those twenty days, when the authorities realized that the nuns had nothing to do with any resistance movement, the women were left in Nepal. They were undocumented, so that they could not prove their citizenship from the People’s Republic and, through treaties between the two countries, the nuns were held to Nepalese police. “We spent a month in prison and the guards stole us everything we had”. A United Nations Organization agency managed to take them away to a shelter. Then, they went back to Dharamsala, aware that they would never return home.

They are not the only ones. About 600 Tibetans flee every year, and they are hosted at the shelter that the Tibetan exile government has established in Dharamsala. According to Norbu-La, director of the centre, most of them do not escape from Chinese security forces but from the repression exercised by Beijing in a complex system of social assimilation, called “cultural genocide” by the Dalai Lama. With the economic benefices that they give to Han, the main ethnic group in China, so that they move to Tibet, the central government has managed to become Tibetans an ethnic minority in their own territory. The wealth is in the hands of the Chinese and the locals remain poor. Those who flee want the education that Beijing denies them. They want to learn Tibetan and English, not Mandarin. And they want to live freely besides their spiritual leader, the Dalai Lama.

T.L. is a good example of the situation that Tibetans live in their own country. “My dream since I was young was to be a nun, but I was not allowed by my nomadic family. My work was essential for all of us to survive. I had a very hard youth because I could not take the idea off my head. Once I reached the adulthood I committed to a monastery and I decided that I would dedicate myself to religion. Then I realized that I needed to be authorized by the government and to learn Chinese. I had to meet standards that did not fit my view on Buddhism, which were against the Dalai Lama, and I feel a great devotion for him because he is the reincarnation of Buddha. Beijing says that we can practice our religion freely, but that is a lie; we have to follow the beliefs they have imposed”.

She decided to start her journey to freedom in January. It took her a month for walking the distance between the sacred mount Kailash and the Nepalese border. “I knew that I might die if I did the journey on foot and without documentation. But I am 45 years old, I have no money or training and no longer have my family by my side. What could I lose?”

A mother who has arrived illegally in India with her two 7 and 12 years old daughters nods while listening to the story of T.L. They have left Tibet because she does not want her daughters to end up as the nun. “They say that the education is free in China, but I have to pay 9,000 yuan –more than 1,000 euros—a month so that my daughters could go to school and, in spite of this, they are not taught Tibetan language. It is our language and I want my daughters to acquire writing and speaking skills. Most of our people do not go to school because they cannot pay for it. This is positive for China, the poor and the illiterate are easier to manipulate by their propaganda. As much as many tell us otherwise, Tibetans in Tibet are not happy”.

No international help

But it is increasingly difficult to escape. According to Norbu-La, the situation has worsened after the unrest which took place in Lhasa on March 2008. “Immediately after that, we had a wave of refugees; about 3,000 a year. They only came to Dharamsala for a while before, intending to return to Tibet. But China stepped up border controls and started torturing those who had crossed it illegally. Those who risk are increasingly fewer, and they no longer think about the way back”.

It is noteworthy that, although the situation has worsened, the international community pressure on China to solve the situation in Tibet through peaceful means has not increased. In contrast, economic growth has become a powerful muzzle. “When we settled in India –China occupied Tibet in 1959—, our case was widely reported in a world steeped in Cold War, because it was necessary to stop communism; then the situation of Tibetan refugees caught the attention of the international community; after the Tiananmen massacre and the fall of the Soviet Union, the concept of human rights acquired a great strength and everyone pressed China; but now the economic growth moves the world and China holds the reins in its hands”, Tashi Phuntsok recognized. He is the general secretary of the International Relations Department, the head of the office that serves as the Ministry of Foreign Affairs of the exile government.

“We are about 100,000 people against 1,300 million; thus we are aware of the difficulties to go ahead with our cause and to stop the drama of Tibet. But we have been working on it for nearly half a century and, if the situation changes, we are willing to do it”, Phuntsok added. Nevertheless, the responsible for international affairs recognized that there is no type of contact with Beijing; he does not think that the policy on Tibet will change after Xi Jinping is named president of China. “He cannot stop overnight the direction set by his predecessors”. For this reason, he thinks that self-immolations, “exponents of civil disobedience”, will continue.

Those who arrive in the shelter after fleeing from Tibet either want to talk about suicides. “They are afraid”, Norbu-La explained. “China is against the relatives and friends of those who have fled and those who self-immolated”. Therefore the face of any interviewed for the realization of this report has been photographed and their names have been kept secret. With these safeguards, some of them dare to say that the bleeding must be stopped and the frustration must be aimed “against aggressors”.

Thus, many share the concern of Chokey: that suicides become murders. “We advocate for nonviolence, but we are aware that everything has its limits and repression is just unbearable”. Some in the shelter share the same point of view. “Some young people are frustrated because they see that self-immolations do not meet any of their goals and it is imperative to seek other paths, including violence”, the mother of the two girls admitted. “We do not understand why the international community sends weapons to Libya or Syria, conflicts which provoke thousands of deaths, whilst it does not support those who seek a peaceful solution to our problems”, asked Tashi Phuntsok. “This is a very dangerous message”.  

Fugint de les flames

Aquesta és la traducció d'un reportatge publicat per Zigor Aldama al dominical "Igandea" del diari basc Berria. El títol original és "Garretatik ihesi" i reflecteix l'impacte que la repressió i les immolacions al Tibet han tingut entre els tibetans, molts dels quals no tenen altra alternativa que exiliar-se.

Fugint de les flames

La repressió s'intensifica al Tibet; en quatre anys, 107 persones s'han calat foc i, per a molts, fugir del país més alt del món és l'única alternativa.

Zigor Aldama. Dharamsala

Sonam i Rinchen només tenien 17 i 18 anys, però la setmana passada decidiren calar-se foc a la prefectura d'Aba (Ngaba), a la província de Sichuan (regió tibetana d'Amdo), una de les zones amb majoria tibetana. Havien estat companys de classe a l'escola i decidiren suïcidar-se junts per denunciar que Pequín reprimeix el poble tibetà cada cop amb més duresa. Poc després, com és habitual, l'exèrcit ocupà el carrer i tancà els pobles més problemàtics. Ja són 107 els tibetans que s'han calat foc des del 2009. El degoteig d'immolacions ja ha esdevingut un malson per als qui pretenen oferir una imatge més amable del règim comunista.

"Els soldats ja no porten fusells, sinó extintors", ha explicat Tenzin Chokey, secretària general del Tibetan Youth Congress. La seva és una organització considerada terrorista per la Xina, però Chokey ho nega. "Aquestes mostres d'extrema desesperació són una mostra del fracàs de la propaganda xinesa", perquè els que s'han calat foc han nascut sotmesos a aquesta propaganda. Tanmateix, ha admès que ningú sap amb certesa què passa al Tibet, ja que la premsa internacional té prohibida l'entrada a la Regió Autònoma i la informació que Pequín i els activistes fan arribar és parcial.

Territori prohibit

Tot i així, la monja tibetana X.T. no li afegeix cap ideologia a la seva història, mentre explica sense adjectius el patiment que va viure amb dues religioses més. "Vàrem venir a Dharamsala el 2011 perquè volíem parlar amb el Dalai Lama". És en aquesta població on estan situats tant el líder espiritual tibetà com el govern de l'exili. "Tot anava bé fins que vàrem intentar tornar a la Xina. Els xinesos ens van detenir per haver intentat travessar la frontera il·legalment i vàrem passar vint dies a la presó", ha recordat. "Ens havien alertat dels riscos, però pensàvem que només eren rumors i ho vàrem intentar".

No ha volgut donar-ne més detalls però una companya li ha agafat el relleu entre sanglots. "Primerament ens van treure les sabates perquè passéssim fred i, finalment, ens despullaren del tot. Ens van introduir en cel·les d'aïllament i ens van interrogar de dia i de nit. Volien els noms de gent que no coneixíem, dels activistes perseguits pel govern que ajuden els tibetans a fugir. No ens deixaren dormir ni parlar amb ningú que no fos policia. No ens van treure ni les manilles ni els grillons. També ens impediren anar al lavabo i ens vàrem veure obligades a fer les nostres necessitats a la mateixa cel·la. Només ens donaven farina de blat i te per menjar".

Després d'aquells vint dies, quan van constatar que no tenien cap connexió amb moviments de resistència, agents xinesos deixaren les dones al Nepal. Com anaven indocumentades no podien provar que eren ciutadanes de la República Popular Xinesa i, complint els tractats entre els dos països, les religioses quedaren a disposició de la policia nepalesa. "Vàrem passar un mes a la presó i els guàrdies ens robaren tots els diners que portàvem". Una agència de l'Organització de les Nacions Unides aconseguí treure-les i portar-les a un centre d'acollida. D'allà tornaren a Dharamsala, conscients que mai més tornarien a casa.

No són les úniques. Uns sis-cents tibetans fugen anualment, els quals troben protecció al centre d'acollida que el govern a l'exili té a Dharamsala. Segons Norbu-La, director del centre, la majoria no fugen de les forces de seguretat xineses sinó de la repressió que Pequín exerceix mitjançant un complex sistema d'assimilació social, allò que el Dalai Lama anomena "genocidi cultural"". Amb les ajudes que ofereix als han, ètnia majoritària a la Xina, perquè visquin al Tibet, el govern central ha aconseguit que els tibetans esdevinguin una minoria ètnica al seu territori. La riquesa queda en mans dels han i els autòctons queden empobrits. Els que fugen volen l'educació que Pequín els nega. Volen aprendre tibetà i anglès, no mandarí. I volen viure lliurement al costat del seu líder espiritual, el Dalai Lama.

T.L. és un bon exemple de la situació que viuen els tibetans al seu país. "El meu somni des de jove era ser religiosa, però la meva família nòmada no m'ho va permetre. El meu treball era imprescindible per a la nostra supervivència. Vaig passar una joventut molt dura, sense poder treure'm la idea del cap. Un cop arribada a l'edat adulta vaig refugiar-me a un monestir i vaig decidir dedicar-me a la religió. Llavors vaig assabentar-me que necessitava l'autorització del govern i aprendre xinès. Havia de complir unes normes que no encaixaven amb la meva manera de viure el budisme i que eren contràries al Dalai Lama malgrat la meva devoció per ell,  perquè és la reencarnació de Buda. Pequín diu que podem practicar lliurement la nostra religió, però és mentida; hem de seguir les creences imposades per ells".

Al gener va decidir emprendre el camí cap a la llibertat. Va necessitar un mes per recórrer a peu la distància entre la muntanya sagrada Kailash i la frontera amb el Nepal. "Sabia que tenia moltes possibilitats de morir si feia el viatge a peu i sense documentació. Però tinc 45 anys, no tinc diners ni formació i ja no tinc la meva família al costat. Què podia perdre?"

Una mare que ha arribat il·legalment a l'Índia amb les seves filles de 7 i 12 anys assenteix amb el cap en escoltar el relat de T.L. Han deixat el Tibet perquè les filles no acabin com la monja. "Diuen que l'educació és gratuïta a la Xina, però he de pagar 9.000 yuans -més de mil euros- al mes perquè les meves filles hi puguin accedir i, tot i així, no els ensenyen tibetà. És la nostra llengua i vull que les meves filles el sàpiguen parlar i escriure. La major part del nostre poble no va a l'escola perquè no la pot pagar. Això és positiu per a la Xina, els pobres i els analfabets són més fàcils de manipular per la seva propaganda. Per molt que molts diguin el contrari, els tibetans no són feliços al Tibet".

Cap ajut internacional.

Però cada cop és més difícil fugir. Segons Norbu-La, la situació ha empitjorat després de les revoltes que sacsejaren la capital Lhasa el març del 2008. "Immediatament després vàrem tenir una onada de refugiats; uns 3.000 anuals. Abans només venien a Dharamsala per un temps, amb la intenció de tornar al Tibet. Però van incrementar els controls fronterers i començaren les tortures contra aquells que creuaren il·legalment la frontera. Cada cop són menys els que s'hi arrisquen; ja no pensen en la tornada.

Crida l'atenció que, tot i l'empitjorament de la situació, la pressió de la comunitat internacional a la Xina perquè solucioni la situació al Tibet de manera pacífica no s'ha incrementat. Ans al contrari, el creixement econòmic ha esdevingut un morrió poderós. "Quan ens vam assentar a l'Índia -la Xina ocupà el Tibet el 1959-, el nostre cas va tenir un ampli ressò a un món immers en la Guerra Freda, ja que s'havia de frenar el comunisme; després, la situació dels refugiats tibetans va cridar l'atenció de la comunitat internacional; després de la massacre de Tiananmen i la caiguda de la Unió Soviètica, el concepte de drets humans va adquirir una gran força i es va pressionar la Xina; però ara el creixement econòmic mou el món i la Xina té les regnes a les mans", ha reconegut Tashi Phuntsok. És el secretari general del Departament de Relacions Internacionals, cap de l'oficina que exerceix com a Ministeri d'Exteriors del govern a l'exili.

"Són unes 100.000 persones contra 1.300 milions; per tant, som molt conscients de les dificultats per avançar en la nostra causa i aturar el drama del Tibet. Però portem mig segle treballant i, si la situació canvia, estarem disposats a fer-ho", ha afegit Phuntsok. Malgrat tot, el responsable dels afers internacionals reconeix que no hi ha cap mena de contacte amb Pequín; tampoc pensa que la política respecte al Tibet canviarà després que Xi Jinping sigui nomenat president de la Xina. "No pot deixar d'un dia l'altre la direcció marcada pels seus antecessors". Per això, pensa que les immolacions, "exponents màxims de la desobediència civil", continuaran.

Els que arriben al centre d'acollida després de fugir del Tibet tampoc en volen parlar dels suïcidis. "Tenen por", explica Norbu-La. "La Xina va contra els familiars i amics dels que han fugit i dels immolats". Per aquesta raó no s'ha fotografiat el rostre de cap de les dones entrevistades per a la realització d'aquest reportatge i els noms s'han mantingut en secret. Amb aquestes garanties, algunes dones s'atreveixen a dir que s'ha de frenar la sagnia i que s'ha de destinar la frustració "contra els agressors".

Així, molts comparteixen la preocupació de Chokey: que els suïcidis esdevinguin assassinats. "Nosaltres som partidaris de la no-violència, però som conscients que tot té els seus límits i que la repressió és insuportable". A la casa d'acollida, alguns també comparteixen aquesta percepció. "Alguns joves estan frustrats perquè veuen que les immolacions no assoleixen cap objectiu i que és imprescindible buscar altres camins, inclosos els de la violència", ha admès la mare de les dues noies. No entenem per què la comunitat internacional envia armes a Líbia o a Síria, conflictes que provoquen milers de morts, i per què no ens dóna suport als que busquem una solució pacífica per als nostres problemes", ha preguntat Tashi Phuntsok. "Aquest és un missatge molt perillós".